LLENGUA I SOCIETAT: Els Dialectes
Domini lingüístic: territori on es parla una mateixa llengua.
Dialecte: varietat que presenta una llengua en una determinada part del seu domini, delimitada per isoglosses. És a dir, a cada zona hi ha una manera de concretar el codi lingüístic. Sovint els termes llengua i dialecte han estat causa d’equívocs i malentesos, perquè el mot dialecte ha adquirit en algunes llengües un sentit pejoratiu. Cal acabar amb aquesta concepció. No podem acceptar la teoria que alguns parlants d’una llengua utilitzen un dialecte i que uns altres utilitzen la llengua. Tots parlem un dialecte. La llengua solament existeix a nivell abstracte. Quan parlem, el que fem és convertir-la en un fet concret, real, en definitiva, en un dialecte.
Llengua estàndard: varietat lingüística que les societats multidialectals, sociolingüísticament evolucionades, estableixen com a vehicle de comunicació formal, normalitzat ortogràfica i gramaticalment. No neix amb la voluntat de substituir els dialectes, solament pretén de ser útil en aquelles circumstàncies pròpies de la comunicació formal, com a vehicle que dóna sentit unitari a tot un conjunt de varietats dialectals preexistents.
Valoració de les varietats dialectals:
- Confusió entre la varietat estàndard i el dialecte hegemònic, que no sol ser considerat com a varietat dialectal. Com a conseqüència d’això, pot produir-se un egocentrisme dialectal, que proclami que la pròpia varietat dialectal és la millor de totes.
- Infravaloració de la pròpia parla: si es considera que el dialecte s’aparta massa de la llengua estàndard pot produir-se un afebliment de la consciència lingüística.
Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees en què una variable lingüística es realitza de dues maneres diferents; es representa en un mapa lingüístic amb una línia que separa els punts on es troba una variant d’aquells on no s’hi troba.
La divisió dialectal del català
La divisió dialectal del català comunament acceptada és la que el considera dividit en dos grans blocs: el català oriental i el català occidental. Aquesta divisió es basa en l’existència d’un feix d’isoglosses, força compactes, que travessa el domini lingüístic de nord a sud, la més important de les quals és la que té en compte si les vocals [a, e], en síl·laba àtona, es distingeixen o es neutralitzen en un sol so. D’igual manera existeix una isoglossa que marca la distinció o la confusió en un sol so de les vocals [o, u], en síl·laba àtona, que té un traçat pràcticament coincident amb la isoglossa anterior.
Així les coses, el català oriental comprèn:
- La part oriental del Principat de Catalunya
- La Catalunya Nord
- Les Illes Balears
- la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya (Itàlia)
I, el català occidental:
- Andorra
- La part occidental del Principat de Catalunya
- La Franja de Ponent.
- La zona catalanoparlant del País Valencià
ELS DIALECTES ORIENTALS
1. L’Alguerès
L’alguerès es parla a la ciutat de l’Alguer, al nord-oest de Sardenya. Recentment, ha estat reconegut com a llengua minoritària per la República italiana. Té força influències de l’italià, el sard i el castellà. Com a conseqüència del seu aïllament geogràfic, és freqüent trobar arcaismes.
Fonètica:
- Les vocals a i e àtones, en compte de confluir en vocal neutra, ho fan en a. Les vocals o i u àtones, per la seva banda, conflueixen en u.
- r + consonant esdevé l è gelmana (germana)
- d i l intervocàliques (i també el grup dr) esdevenen r è vira (vida), ruró (rodó), farí (fadrí)...
Morfologia:
- La 1a persona del present d’indicatiu no té desinència è parl, cant (parlo, canto)
- Article amb formes medievals è lo, los
- Possessius è mia, tua, vostro, d’ellos, nostra, vostra, d’elles.
- Imperfets d’indicatiu è valeva (valia), cosiva (cosir)
Lèxic:
- Sardismes i italianismes: anca (cama), molendo (ase), sidaro (tresor), alora (llavors), presto (prompte), pranzo (dinar)...
- Influència de l’italià en mots propis: pomata (tomata + pomodoro)
2. El Rossellonès –o Català Septentrional-
Es parla al nord dels Pirineus, al Rosselló, Vallespir, Alta Cerdanya, Conflent i Capcir.
Fonètica:
- El sistema vocàlic tònic es redueix a cinc vocals (a, e, i, o, u); és a dir, no té la o, ni la e obertes.
- En posició àtona, es produeixen les neutralitzacions típiques dels dialectes orientals.
- No hi ha mots esdrúixols: cau la vocal neutra del hiat –ia; substitucions lèxiques (aima, animeta); o, si cal, es desplaça l’accent (musica).
- Accentuació del pronom feble en comptes del verb.
Morfologia:
- Els possessius femenins són meua, teua, seua.
- 1a persona del present d’indicatiu en –i.
Lèxic:
- Gal·licismes, occitanismes, castellanismes (menos, barro, gandul...), arcaismes (oir, quelcom)
3. El Català Central
És el dialecte amb més pes demogràfic en el conjunt de la llengua catalana, amb nuclis urbans importants (Barcelona, Tarragona, Girona, L’Hospitalet...). D’altra banda, és el dialecte que ha patit més evolució i el que ha tingut un paper més rellevant en la construcció de la varietat estàndard de la llengua catalana. Cal destacar zones on la llengua és ben viva (zones rurals i tota la província de Girona) d’altres on és més minsa (Barcelona i tot el seu cinturó industrial).
Fonètica:
- Es produeixen les neutralitzacions típiques de tot el bloc oriental, la qual cosa origina un sistema vocàlic àton format per tres sons (vocal neutra, i, u).
- Iodització è paia, ui (palla, ull)
- Simplificació de grups consonàntics è tems, cam, mol (temps, camp, molt)
Morfologia:
- Els verbs incoatius fan l’increment en –eix (parteix, serveix)
- La 1a persona del present d’indicatiu és –u
- Ús de l’article personal (en o el per al masculí i la per al femení)
- Presents de subjuntiu en –i (canti, cantis, cantin...)
Lèxic:
- Mots propis: ànec, llombrígol, escombra, sorra, ocell...
SUBDIALECTES
Salat: S’usa l’article salat, com en el balear.
Barceloní: lèxic farcit de castellanismes i tendència a l’ensordiment de sons palatals (fetxe). Dintre del barceloní trobem el parlar xava, el tret més distintiu del qual és una pronunciació de la vocal neutra molt pròxima a la a.
Tarragoní: pronunciació diferenciada de b i v.
Xipella: és un parlar en regressió, situat en la zona de transició entre el català central i el nord-occidental, la característica més destacada del qual és la pronunciació de la e final posttònica en i (formatgi)
4. El Balear
Es parla a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. La llengua catalana hi va ser duta per repobladors del Rosselló i l’Empordà, la qual cosa explica la seva inclusió dins del bloc oriental. No obstant, com a conseqüència del seu aïllament geogràfic, aquest dialecte ha conservat nombrosos arcaismes, perduts en altres zones del domini lingüístic, i ha arribat a desenvolupar innovacions fonètiques peculiars.
Fonètica:
- Presència de la vocal neutra en posició tònica.
- Les vocals a i e, en posició àtona, conflueixen en vocal neutra. Aquesta vocal, però, quan va a final d’un mot esdrúixol, desapareix è històri(a)
- Les vocals o i u, en posició àtona, conflueixen en u a Eivissa, Menorca i Sòller, però no a la resta de l’illa de Mallorca.
- Ieisme è veia (vella); conii (conill)
- Manteniment de l’oclusiva final en els grups –lt, -nt è malalt, pont
- No es pronuncia la –r final, fins i tot en els monosíl·labs è canta(r), co(r)
Morfologia:
- Ús molt viu de l’article salat è es, s’, sa, sos, ses
- La 1a persona del present d’indicatiu no té desinència è parl, cant (parlo, canto)
- Ús de les formes plenes dels pronoms febles davant del verb è mos estimem; d’altra banda, quan els pronoms van darrere del verb, reben l’accent è comprar-té
Lèxic:
- Mots propis: al·lot, ca o cus, moix, capell, nin, horabaixa...
- Variants formals: cotxo (cotxe), sebre (saber)
ELS DIALECTES OCCIDENTALS
1. El Nord-occidental
Es parla a Andorra (n’és la llengua oficial), a la Franja de Ponent (no és oficial ni compta amb la valoració dels parlants, que diuen que parlen una barreja de llengües), i a la zona occidental de Catalunya (ben bé tota la província de Lleida i el sud i l’oest de la de Tarragona, amb nuclis importants com Lleida i Tortosa).
Fonètica:
- Distinció de la a i e àtones è pobre, -a; excursioniste, -a
- Distinció de la o i la u àtones è pontet / puntet
Morfologia:
- Plurals acabans en –ns è hòmens, jóvens
- Manteniment de l’article masculí lo/los, propi del català antic.
- La desinència de la 1a persona del present d’indicatiu es pronuncia –o
- Verbs incoatius amb l’increment en –ix è servix, partix.
- Present de subjuntiu en –e i en –a è cante, cantes, canten; perda, perdes...
Lèxic:
- Compartit amb el valencià: timó (o timonet), birbar, espill, estalzí, melic, apegar, corder, amprar, romer...
- Propi: moixó, sangartilla, popa...
SUBDIALECTES
Pallarès: Tal com passava en l’alguerès i en el rossellonès, conserva imperfets d’indicatiu acabats en –iva è dormiva
Ribagorçà: diferencia tres graus en els demostratius; ensordeix les sibilants sonores è viatxe, tarontxa, ditxous (viatge, taronja, dijous)
Tortosí: Tot sovint és considerat com una àrea de transició entre el nord-occidental i el valencià. Un dels trets distintius és que la preposició amb ha entrat en desús, tal com passa en el valencià, essent substituïda per en. Mots propis com fato, escuranda, creixell..
.
2. El Valencià
Es parla a la zona catalanoparlant del País Valencià (les comarques interiors, sobretot les de la província de València, han estat sempre castellanoparlants). La llengua és ben viva als pobles i a les petites ciutats, mentre que a les ciutats d’Alacant, València i, en menor mesura, Castelló, la seva presència és molt més minsa.
Fonètica:
- Caiguda de la d intervocàlica: cremà (cremada)
- Manteniment sistemàtic de la –r final: carrer, cantar
- Conservació de l’oclusiva final dels grups –lt, -nt, -mp è camp, molt, cant
Morfologia:
- Tres graus en els demostratius: este, eixe, aquell
- 1a persona del present d’indicatiu en –e
- Imperfet de subjuntiu amb la desinència –ra, -re: cantara, cantares, perdera, perderes...
- Reticència als hiats è creïa
Lèxic:
- Mots propis: eixir, ferramenta
- Arabismes: moixama, algeps, alacrà...
SUBDIALECTES
Septentrional: Igual com passava amb el tortosí, aquesta és una àrea de transició entre el català nord-occidental i el valencià. Com a trets que l’allunyen del valencià cal destacar l’emmudiment de la –r final i de l’oclusiva dels grups –lt, -nt, -mp...
Apitxat: ensordiment de les sibilants: cassa (casa); tretse (tretze); txermà (germà)...; manteniment del pretèrit perfet simple (aní, en compte de vaig anar).
Meridional: obertura d’algunes a àtones, per harmonia vocàlica.
